Els seus cabells el temps ha tornat blancs.

Les seves mans, nervioses i arrugades.

Els seus cabells el temps ha tornat blancs,

i un xic més trista la seva mirada.

S'estimen com jo voldria ser estimat,

(si els costums que segueixo ho permeten).

S'estimen com jo voldria ser estimat,

quan la esperança comenci a estar seca.

I s'agafen les mans,

els vells amants.

I recorden, com ahir,

les flors que van collir.

I s'agafen les mans

els vells amants.

Es miren i ho saben tot,

no els cal dir res, cap mot.

On els vells viuen es va aturar el temps,

amb el retrat que a la pared penja.

On els vells viuen es va aturar el temps,

després que es varem casar aquell diumenge.

La ràdio antiga i el rellotge gran

i el cobretaula carregat de randes.

La ràdio antiga i el rellotge gran,

que encara sona d'hora en hora amb mandra.

I s'agafen les mans,

els vells amants.

I es bressolen cada nit

com dos infants petits.

I s'agafen les mans

els vells amants.

I es pregunten: «Estàs bé?

Avui no et fa mal res...?»

I per Sant Jordi ell li compra una rosa,

embolicada amb paper de plata.

I per Sant Jordi ell li compra una rosa,

mai no ha oblidat aquesta data...

I pels carrers s'han perdut els amants.

No tenen por, no tenen pressa.

I pels carrers s'han perdut els amants,

amb una flor i la seva tendressa...