I jo que m'adormia entre els teus braços

amb la boca enganxada en el teu pit.

L'amor d'un home ja ens havia unit

abans d'aquell matí d'hivern en què vaig néixer.

El record d'aquell temps, el vent no l'arrossega:

quan estalviaves pa per a donar-me mantega.

Cançó de bressol que llavors ja em parlava

del meu avi que dorm en el fons d'un barranc,

d'un camí ple de pols, d'un cementiri blanc,

i de camps de raïms, de blats i d'oliveres.

D'una verge en un cim, de camins i dreceres,

de tots els teus germans que van morir a la guerra.

Ets filla del vent sec i d'una eixuta terra.

D'una terra que mai no has pogut oblidar

malgrat el llarg camí que et van fer caminar

els teus germans de sang, els teus germans de llengua,

i encara vols morir escoltant mallerengues

coberta per la pols d'aquella pobra terra.